Senyor director:
Sóc un lector addicte de Letras Libres, i vull felicitar vostè i els seus col·laboradors pels magnífics articles dels què em fan present en cada número. Li vull dir, tanmateix, un parell de secrets. He notat que, quan la revista posa paraules o oraciones en català, sovint s’hi esmunyen errades ortogràfiques. Al número dedicat contra el catalanisme actual, allò colpia més, puix hauria semblat molt bé que, tot condemnant els excessos del nacionalisme català d’avui, les locucions catalanes a la revista haguessin aparegut molt netes, sense cap errada…
… i, d’altra banda, també hauria semblat bé… o, més aviat, m’hauria semblat bé, m’hauria alleugerit l’ànima, llegir potser almenys una sola veu que hagués dissentit una mica —una miqueta— d’aquella condemna tan universal i abrandada, i que hagués parlat en favor de la supervivència del català i la cultura que conté i representa —encara que allò no fos exactament del que es parlava… que, des del punt de mira dels catalans vells (no cal pas que ho digui a molts com jo), sí que ho és del que es parlava: ho és fins a la molla de l’os, dels nostres ossos—, o encara, si llengua i cultura estan, com alguns anuncien, irremissiblement condemnades a desaparèixer, aviat i tot, hauria semblat bé haver llegit una sola veu que hagués parlat en favor d’algú que, sense heure actuat ni heure’s manifestat mai com un nacionalista català rabiós, tractés avui d’ajornar o conjurar, amb un treball inocu i àdhuc estimable i fins molt estimable, la mort del català, com per exemple la Maria de la Pau Janer o el Quim Monzó o el Sam Abrams. Si haguesin vostès convidat a parlar en aquest sentit el Pere Gimferrer, per exemple, potser hauria acceptat de ferho, i volenterosament. No li sembla?
Doncs potser encara es podria assatjar, això. Mai no és tard per fer que plogui un xic a l’entranyable jardí de la cultura catalana.
Amb tot el respecte, Barcelona.
LO MรS LEรDO
